Quadricromia al blanc

Antònia Sabater Bilbeny, que ja havia donat prova en les obres anteriors de la seva destresa poètica, ha entomat el repte demostrant que posseeix aquella habilitat que consisteix a penetrar el fons de les coses amb una mirada alhora crítica i empàtica (la percepció sempre és prèvia a l’acte creatiu), perquè, de fet, estima la vida a fons i és precisament amb allò que més ens importa que més esmolem el judici. És així com, amb la veu compromesa i la tessitura vital de qui ha assolit un grau de coneixement del món i dels seus topants, l’autora va confegint un calidoscopi ben suggestiu a través del qual ens aboquem als abismes interiors de la realitat humana.

Us disposeu a encetar el recorregut a través d’un poemari de to confidencial però de vibració intensa, que combina encertadament un receptacle de tall clàssic amb una sensibilitat de fons inequívocament contemporània. Un itinerari que ens convida a reflexionar sobre la naturalesa de les coses en la mesura que ens va descobrint, a cada revolt, petits esclats de llum que poden prendre la forma de l’aforisme irònic, de l’observació sagaç, de la meditació ponderada o de la confessió íntima, però sempre, al capdavall, espurnes que acaben per amollar a mig aire l’alè reconfortant de la paraula ben ajustada per il·luminar el nostre pas d’éssers aclaparats per la incertesa, quan reeixim a constatar que “A pas de lluna / els encenalls aprenen / de la carícia”.
Miquel-Lluís Muntané