La fatalitat, l’atzar de posat fosc i ulls profunds, ha dit la seva última paraula. No hi ha camí de retorn: «Entre les ombres d’un mar de gel / un iceberg ha enfonsat el vaixell de la teua vida». Així comença el poema «Titànic», una de les ressonàncies majors d’Ales, testament poètic i vital del poeta Ramon Guillem. Els seus poemes, terminals en el sentit més pregon, ens parlen de les immenses escletxes d’aigua que, a la manera d’un naufragi inevitable, inunden els compartiments d’un cor de bat a bat «obert com una magrana». Tot es juga al caire de l’abisme. El poeta parla ferit per la certesa d’una mort imminent. Terra aquesta, la del Ramon Guillem últim, esberlada, llaurada pels esvorancs d’un fatum malastruc.
Aquell missatger dels déus anomenat «Mercuri», en altre temps veloç i juganer, ara es mou lentament, llastrat pel seu vol d’ala feixuga. Les seves ales, com diu el poeta, han esdevingut en aquest punt «pedres», i els peus li cremen com una «febre». I, malgrat això, malgrat aquesta indagació en el si de la foscor més fonda, el llibre només coneix, paradoxalment, una sola embocadura: l’experiència de la llum que neix de l’origen de totes les coses, l’espai mateix, com diria Rilke, de tota revelació. Guillem no oblida mai la paraula d’Heràclit. És des de les coses que per la seva naturalesa s’oposen, i no des de les coses idèntiques, que descobrim la més secreta concordança dels pilars que sostenen el món. L’experiència expressiva d’Ales —curulla— d’imatges demolidores— no podia ser altra, doncs, que la d’una poesia òrfica, arrelada a les deus de la densitat, la concentració i la il·luminació d’un dir que batega de la imminència a la transcendència i el fulgor metafísic. Només els grans poetes saben fer parlar el dolor…
Des d’aquest tombant —conscient el poeta que només de la foscor pot néixer la llum—, la veu coratjosa d’Ales, trepitjada però no abolida, alça el vol i planta cara a la Gran Desconeguda. La fosquedat més fonda és vençuda irremissiblement per l’halo d’una claror encegadora, solar. Uns cops se’ns manifesta materialitzada a través de la presència còmplice de l’estimada; altres cops ho fa realçada pel frec i refrec metapoètic de les paraules o per la lectura del llibre de la naturalesa. Tant se val. Perquè Ales, entre la pregària i el crit, la queixa i la meditació, és sobretot, com dèiem, un llibre solar. En ell s’agermanen la nissaga dels déus i la del homes, el món i l’alteritat suprema, l’amor i la poesia feta verb. I, al bell mig d’aquest moviment, el diàleg constant amb l’altre costat de la vida, amb «l’aigua oculta» i la set d’un desig que es resisteix a morir, com es resisteix a morir, a ser anorreada, la mateixa poesia.
És en aquest tombant quan la figura de l’àngel pren volada i es converteix en la més activa presència d’Ales. Des d’ell, i només des d’ell —àngel rebel, sublimació de l’invisible, principi espiritual i símbol de la reunió entre l’ordre terrenal i l’espiritual—, ressorgeix, aferrat a la «llum», el vol d’un desig que no s’atura mai i sobrevola la tenebra. Hölderlin, Rilke, Trakl, Ungaretti, Celan o Pizarnik aguaiten en no pocs versos, de la mateixa manera que ho fan Sant Joan de la Creu, Llull o el Vinyoli de Llibre d’amic.
Tot el viàtic d’Ales —perquè d’un viàtic estem parlant— fa camí aferrat a una creença: la pèrdua és aquí un guany, epifania i vol definitiu; mentre la mort, més que rebuig, esdevé una companya amb la qual es conviu. Eros i paraula triomfen. Com triomfen, al seu recer, les nocions de pervivència i permanència. I la Gran Poesia. Aquesta és la «Terra» de Ramon Guillem: «La meva terra és una foguera encesa, / un crit de foc baixant de les muntanyes, / un fred que desperta les carícies, / un solc que llaura l’alegria, / una collita fèrtil. / Si sap de l’infern i de l’avenc més fondo / només desitja l’arrel del raïm i la taronja, / l’espurna en la crinera / d’un cavall a tota brida, / la pau en cada fosca».
«El poeta, ferit per la malaltia contra la qual lluita, s’aferra a la vida, a l’amor, a la paraula, i escriu buscant la llum i els colors que aquesta desperta sobre la superfície de cada cosa.» Manel Alonso. Diari gran del sobiranisme. 30.09.25
«Un llibre important pel que té de testament poètic de Guillem. I que transcendeix el seu valor simbòlic per la potència d’uns poemes que traspuen vitalitat malgrat la presència imminent de la mort.» Xavier Aliaga. El Temps. 02.10.25
«Guillem és un dels grans poetes lírics catalans del s.XXI». Pere Císcar. Núvol. 06.11.25
