El Jan Joanals, després de patir un brot psicòtic, fuig de Ciutat i es refugia a Poble, a cal Brostat, l’antiga casa familiar. Allí hi descobreix un amagatall amb documents, objectes i llibres dels seus avantpassats. Som a l’any 2126: els llibres en paper estan abolits i el seu contingut és a Internet, però ningú no té cap interès a buscar-lo. En Jan comença a llegir i a investigar, i s’adona que la vida de tots els qui l’han precedit és un relat apassionant que sovint han amagat.
Ningú no viu al marge del temps que li ha tocat viure. Tampoc els Joanals que, al llarg de dotze generacions, han anat transitant per la història i hi han deixat, tots, d’una manera o altra, la seva empremta.
«Ella es va posar a plorar i ell li va agafar la cara amb les mans, mentre amb els llavis li eixugava les llàgrimes. Després li va oferir la mà i la va portar cap al seu llit. Va ser la primera vegada per a la Mariona i la primera nit de totes les que van venir a continuació, sense saltar-se’n cap. Cada dia, en algun moment del matí o de la tarda, en Carles li feia un senyal i ella assentia amb els ulls. Un dia, després de dos mesos de trobar-se a les nits, ell no li va fer cap senyal. La Mariona, tothora complaent i obedient, va voler buscar mil excuses per justificar-ho, i totes li van servir. Al cap d’una setmana, la col·lecció d’excuses havia minvat considerablement, fins que va arribar un dia, ben aviat, en què ja no en va trobar cap que la convencés».
