No haureu de plorar els morts

Els secrets només es poden enterrar durant un temps. Els secrets no moren, no se’ls ha de plorar.
L'ombra d'una ermita vella i immutable s'estén, pesada i negra, sobre Valldeplors, un poble amagat del món per les muntanyes on el passat mai no desapareix del tot i els silencis amaguen veritats. La foscor que neix al cementiri de l'ermita s'escampa a poc a poc pels carrers del poble i s'escola per les seves entranyes mentre a la superfície una llum afilada com un ganivet esquinça sense pietat els ulls d'alguns veïns. La resta, encegats, es debaten entre el record i la por.
Després de la mort d'en Miquel Llop, sota la mirada grisa i quasi humana de l'ermita, les rutines i les certeses dels veïns i veïnes de la vall comencen a difuminar-se a mesura que la terra s'esventra, els morts s'aferren a la vida i els vius la sacrifiquen.